L’estàtua de Miraestels representa aquest moment en què tots nosaltres, els humans, hem alçat la vista a les estrelles i ens hem deixat portar per la sensació de petitesa i alhora d’infinitud; de pertinença a alguna cosa per al que no tenim paraules, però que ens impulsa a buscar-les. D’aquí la ciència, que arrenca de la contemplació i de l’ansietat humana per endinsar-se de forma precisa en els grans enigmes de la vida i aclarir el despejable.

Quan recorrem la vista per un cel estrellat sabem ja que no veiem una imatge de el present sinó una foto d’el passat. La imatge d’aquests punts de llum que veiem parpellejar ha trigat el seu temps a arribar a nosaltres des de distàncies inconcebibles, però ara aquests cossos celestes que emeten o reflecteixen llum estan en un altre costat de la seva òrbita i de l’espai.

L’enllaç que reproduïm, d’un article aparegut a les pàgines d’El País, planteja una pregunta d’allò més suggerent. L’autora es pregunta: ¿Això que anomenem estrelles, ¿són pròpiament estrelles? No estarem veient galàxies?

Què pensa el Miraestels, que no els treu ull?

Sara Cazzoli, llicenciada en astrofísiques per la Universitat de Bolonya i Doctora en l’especialitat per la Universitat Autònoma de Madrid, és investigadora de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia-Cesicat (Departament d’Astronomia Extragalàctica).

https://elpais.com/elpais/2018/10/23/ciencia/1540289629_948444.html